En Pau Vallvé ben bé podria ser el nostre particular Thom Yorke. Per plantejament, per sonoritat. Però després de pensar i repensar quin podria ser el format més adient per al Concert Privat, va optar per la simplicitat i la cruesa instrumental. Sense el seu inseparable looper, Pau va atrevir-se a tocar les cançons a pèl. I va ser una sort. Vam capturar tot el talent d’aquest multiinstrumentalista amb la mateixa passió que ell demostra a l’hora de tocar i parlar de la seva música. En un menjador d’una casa particular, amb un preciós piano antic i amb l’imprescindible acompanyament de la Maria Coma i companyia, van aconseguint transmetre tota la màgia de les seves cançons, malgrat estar a 39 graus de febre. Els petits genis ja les tenen, aquestes coses.
